En aquest llarg temps en el qual he buscat i redactat informació sobre les possibles malalties que es poden donar en un moment determinat de la vida del vostre nadó o la persona, ACABEN AQUÍ.

Espero que us pugui servir de guía a tots aquells que visitin el meu blog.
Att: Alba Salgado.

Malalties Gastiques

Lambliosi
Infecció intestinal produïda pel protozou flagel·lat Giardia lamblia.

Pot manifestar-se en forma de diarrea aguda o crònica, a vegades amb esteatorrea, acompanyada d'astènia, amagriment, dolor abdominal i flatulència; sovint, però, no causa símptomes. És molt freqüent en els infants, que se solen contaminar amb els excrements o els aliments que contenen quists del paràsit. 

Gastroenteritis aguda infecciosa

Com indica el seu nom, es tracta d'una inflamació de l'estómac ( gastritis) i de l'intestí ( enteritis). Es deu a una infecció del tracte gastrointestinals, que pot ser provocada per bacteris, virus, fongs, paràsits o protozous.

Causes i via de transmissió. En la infància estan causades majoritàment per virus, sobretot a l'hivern ( Rotavirus. La resta de les causes són gairebñe sempre, bacterianes ( salmonel·la, Shigella, campilobàcter, etc.). Tambñe la pot produir un paràsit, com la Giardia lamblia, a la qual dedicarem un apartat específic.

Simtomatologia. Apareixen de manera brusca dolors abdominals, nàusses, diarres, vòmits i, amb freqüència, febre i malestar general. Les diarrees poden ser aquoses o amb pus, sang o moc. La gravetaat depèn de la pèrdua massiva d'aigua i de ions en deposicions i vòmits, que sol agreujar-se per desequilibri electrolític.

Complicacions. Normalment no es presenten complicacions, per la qual cosa són considerades benignes. La més freqüent és la deshidratació aguda.

Prevenció. Extremar les mesures higièniques.
Tractament. El tractament bàsic i fonamental és prevenir la deshidratació.
Període d'incubació. Entre una i quatre setmanes.
Causes i via de transmissió. La causa és un paràsit intestinal microscòpic: la Giardia lamblia, La ingestió d'aigua o aliments contaminats amb quist i també pel contacte de persona a persona.
Simtomatologia. La majoria de les persones infectades són asimtómatiqeus, sobretot en les situacions epidèmiques. Quan es manisfesten el símptomes ho fan en forma de diarrea.
Complicacions. Si no són tractats, entre un 30% i un 50% desenvolupen diarrees persistens i, en conseqüència, poden presentar una malabsorció amb esteatorrea ( excés de matèria grassa en les deposicións) i pèrdua de pes.

Meningitis

La meningitis és la inflamació de les meninges. La meningitis es presenta amb un síndrome, en general aguda, constituïda per intensos mal de caps, rigidesa de clatell i raquis, restrenyiment, vòmits de tipus cerebral (sense nàusees), pols lent, etc.(no sempre se´n troba el quadre complet). A més, el líquid cefaloraquidi és hipertens i presenta modificacions en l´aspecte (tot i que també hi ha meningitis amb líquid aparentment normal) i en la composició (augment de proteïnes, cèl·lules, presència del germen causal, etc.), que són més o menys típiques dels diferents tipus de meningitis. Segons l´agent causal, es classifiquen en bacterianes (tuberculosa, meningocòccica), víriques, toxial·lèrgiques, com les que es presenten en els urèmics, infeccions generals, etc. i físiques. Cal destacar, per la seva freqüència:

• Meningitis meningocòccica o cerebrospinal epidèrmica: és una meningitis supurada, l´ocasiona el meningococ, i és particularment freqüent en els infants i durant les èpoques fredes, la seva aparició és sovint epidèmica, i en aquest cas abunden els portadors sans, que allotgen els gèrmens a la faringe, i es fa necessària una quimioprofilaxi col·lectiva. Es caracteritza per la presentació brusca, de vegades precedida d´una rinofaringitis, seguida d´una ràpida i greu evolució.

• Meningitis tuberculosa: és originada per la invasió dels espais subaracnoides per part del bacil de Koch, procedent d´altres focus tuberculosos de l´organisme. Les lesions són més intenses en les meninges toves (leptomeninges) de l'encèfal i la medul·la que en el teixit nerviós continu, encara que també aquest en resta afectat. Comença d´una forma insidiosa, amb un període més o menys llarg d´un vague malestar general, fins que es presenta de manera brusca i intensa el quadre meningi descrit. Tanmateix, s´observa amb més freqüència una simptomatologia molt mes precisa localització del procés.

• Meningitis vírica: és, generalment, més benigna que la bacteriana i causada per diversos virus, com els enterovirus i els poliovirus.

Malalties, Ai! Quates n'hi han!! Són masses.

Conjuntivitis

La conjuntivitis és la inflamació de la conjuntiva, membrana mucosa que recobreix l'interior de les parpelles dels vertebrats, i que es propaga a la part anterior del glòbul ocular.

Presenta unes manifestacions comuns (enrogiment, sensació de cos estrany, plor) i d'altres segons la seva causa (lleganyes matinals en les infeccioses, ganglis augmentats en les víriques, picor en les al·lèrgiques, etc), amb una duració d'1 a 3 setmanes.

Conjuntivitis
Classificació i recursos externs

  

Causes

Segons la seva etiologia es poden classificar com:

• Eubacterianes, caracteritzades per secreció abundant i groguenca i formació de papil·les en la conjuntiva palpebral. Es tracten amb higiene ocular i antibiòtics tòpics.
• Víriques, que són les més freqüents, produïdes generalment per adenovirus, amb menys lleganyes i possible afecció corneal dolorosa. Són molt contagioses i habitualment remeten espontàniament, tot i que s'acostuma a descriure un tractament simptomàtic tòpic (antiinflamatoris) i rentatges freqüents.
• Al·lèrgiques, que normalment són estacionals i es diferencien pel picor fort i les lleganyes mucoses. Sovint es presenten juntament amb rinitis.
• Per cossos estranys o traumàtiques.

MALALTIES D'OÏDA

Otitis mitjana

L'otitis mitjana és una inflamació de l'orella mitjana. S'acumula material d'aspecte serós o purulent en la caixa timpànica, i sovint comporta una perforació del timpà per on surt.

  

Otitis mitjana aguda, supurada o no

Aquesta infecció és molt comú la infància. Sovint en el curs d'un refredat. El símptoma predominant és el dolor (otàlgia), sovint intens, que cedeix en gran part si es perfora el timpà, llavors en sortir el material de la caixa, hi disminueix la pressió i així el dolor. No sol representar cap amenaça i se sol curar per si sola en 2-4 setmanes. A vegades requereix una incisió en el timpà (miringotomia) amb la inserció, en aquest, d'un drenatge.

Otitis mitjana serosa o mucosa 

El símptoma predominant es la hipoacúsia. Sovint en el curs d'un refredat.

Otitis mitjana supurada crònica

S'acompanya d'una perforació crònica del timpà. Rarament dolorosa, sol cursar amb hipoacúsia.

L'oïda

Abans de parlar de les malalties de l'oïda, caldrà saber en què consisteix.

 

L'oïda està formada per tres parts:

• L'oïda externa
• L'oïda mitjana
• L'oïda interna

 

 

Sida

La Sida és una malaltia infecciosa causada pel virus VIH,^[2][3][4] que cursa amb una profunda alteració de la immunitat cel·lular, la qual afavoreix la instauració d'altres infeccions i malalties de pronòstic clínic greu. El descobriment de l'agent causal de la malaltia, el VIH, fou aïllat per primer cop el 1983 per Luc Montagnier i Françoise Barré-Sinoussi; i confirmat pocs dies després per Robert Gallo.

El virus de la SIDA, al contrari d'altres virus, és relativament poc resistent a l'exterior dels cos, de tal manera que a la pràctica només la sang, l'esperma, les secrecions vaginals o la llet^[5][6] materna són realment susceptibles de contenir-lo i, per tant poden transmetre'l. No sembla pas que hi hagi hagut casos de transmissió per altres humors, com llàgrimes, suor, saliva, tos, picades d'insectes, etc.

Des que es va descriure el primer cas l'any 1981, han mort de SIDA al món uns 6,4 milions de persones i se n'han infectat més de 40 milions. És una pandèmia, especialment greu a l'Àfrica1 de desembre se celebra el Dia Mundial de la lluita contra la SIDA.+ i no existeix cap remei eficaç per a curar-la. El dia

Diagnòstic

Els casos de SIDA es diagnostiquen quan el pacient presenta una malaltia indicativa d'una deficiència subjacent de la immunitat cel·lular sense que hi hagi cap altra causa que la justifiqui a més del VIH (diagnòstic per exclusió). Les malalties que pateixen més sovint els afectats per la síndrome són, en l'entorn europeu, la tuberculosi, les pneumònies per Pneumocystis carinii, la toxoplasmosi cerebral, les diarrees (sobretot per Cryptosporidium spp), la corioretinitis per Citomegalovirus, la infecció disseminada per micobacteris atípics i càncers com el sarcoma de Kaposi i els limfomes. El pronòstic de la síndrome és greu: la mortalitat acumulada era del 75% als dos anys, però des del 1996 aquesta xifra ha minvat arran de l'aparició de tractaments específics que retarden la progressió de la malaltia, tot i que no guareixen el malalt.

Tractament

La primera teràpia disponible va ser l'AZT o zidovudina, un fàrmac desenvolupat primerament per a tractar les infeccions per la grip. Des del 1997 hi ha dos grups de medicaments antiretrovirals, els anomenats inhibidors de la transcriptasa inversa (zidovudina o AZT, didanosina o ddI, zalcitabina o ddC, lamivudina o 3TC, estavudina o d4T i nevirapina) i els inhibidors de la proteasa (saquinavir®, indinavir® i ritonavir®), que s'administren combinats. L'associació de tres d'aquests medicaments ha aconseguit disminuir la càrrega viral en diferents grups de pacients als tres anys de tractament. La gran variabilitat genètica del virus dificulta enormement l'obtenció d'una vacuna eficaç per a tots els subtipus existents, que avui encara no ha estat assolida. D'altra banda, els anticossos contra el virus no constitueixen cap mecanisme de protecció, sinó que només serveixen com a marcadors de la infecció. Tot i els avenços en els tractaments, la millor terapèutica segueix essent la prevenció amb mesures d'higiene sanitària, personal i sexual. A Catalunya, com en altres països del món, és obligatòria la pràctica de proves serològiques en els casos de donació i de transfusió de sang, de plasma i de qualsevol hemoderivat i en la donació d'òrgans per a trasplantaments. L'AZT s'ha anat abandonant progressivament a causa dels seus efectes secundaris i que hi ha poques soques del VIH que hi siguin susceptibles a causa de les resistències. Ara per ara s'usen formulacions que contenen diferents principis actius que afecten a diferents punts en la síntesis de les partícules virals. Aquests tractaments no fan desaparèixer la infecció, sinó que mantenen els nivells virals per sota d'un llindar en què no hi ha manifestacions clíniques de SIDA.^[26]

Prevenció

Per a evitar el contagi, és important no entrar en contacte amb el virus tenint en compte les vies de transmissió. Es consideren conductes de risc de contagi del VIH, les relacions sexuals amb penetració, anals, vaginals i orals, sense ús de preservatiu, l'exposició a mèdica davant d'un pacient infectat o compartir material de venopunció (p.ex: xeringues en consumidors de drogues), evitar l'alletament matern en cas de mares infectades i optar per parts amb cesàrea en mares infectades.

Bronquiolitis

La bronquiolitis obliterant amb pneumònia organitzativa (BOPO) és una inflamació dels bronquíols (bronquiolitis)^[1] i els teixits que els envolten als pulmons. La BOPO sovint és causada per una malaltia inflamatòria crònica preexistent com ara l'artritis reumatoide. La BOPO també pot ser un efecte secundari de certs medicaments, com ara l'amiodarona.
També és coneguda com a pneumònia organitzativa criptogènica (POC),^[2][3] i algunes fonts recomanen utilitzar aquest últim nom per reduir la confusió amb la bronquiolitis obliterant.