En aquest llarg temps en el qual he buscat i redactat informació sobre les possibles malalties que es poden donar en un moment determinat de la vida del vostre nadó o la persona, ACABEN AQUÍ.

Espero que us pugui servir de guía a tots aquells que visitin el meu blog.
Att: Alba Salgado.

Malalties Gastiques

Lambliosi
Infecció intestinal produïda pel protozou flagel·lat Giardia lamblia.

Pot manifestar-se en forma de diarrea aguda o crònica, a vegades amb esteatorrea, acompanyada d'astènia, amagriment, dolor abdominal i flatulència; sovint, però, no causa símptomes. És molt freqüent en els infants, que se solen contaminar amb els excrements o els aliments que contenen quists del paràsit. 

Gastroenteritis aguda infecciosa

Com indica el seu nom, es tracta d'una inflamació de l'estómac ( gastritis) i de l'intestí ( enteritis). Es deu a una infecció del tracte gastrointestinals, que pot ser provocada per bacteris, virus, fongs, paràsits o protozous.

Causes i via de transmissió. En la infància estan causades majoritàment per virus, sobretot a l'hivern ( Rotavirus. La resta de les causes són gairebñe sempre, bacterianes ( salmonel·la, Shigella, campilobàcter, etc.). Tambñe la pot produir un paràsit, com la Giardia lamblia, a la qual dedicarem un apartat específic.

Simtomatologia. Apareixen de manera brusca dolors abdominals, nàusses, diarres, vòmits i, amb freqüència, febre i malestar general. Les diarrees poden ser aquoses o amb pus, sang o moc. La gravetaat depèn de la pèrdua massiva d'aigua i de ions en deposicions i vòmits, que sol agreujar-se per desequilibri electrolític.

Complicacions. Normalment no es presenten complicacions, per la qual cosa són considerades benignes. La més freqüent és la deshidratació aguda.

Prevenció. Extremar les mesures higièniques.
Tractament. El tractament bàsic i fonamental és prevenir la deshidratació.
Període d'incubació. Entre una i quatre setmanes.
Causes i via de transmissió. La causa és un paràsit intestinal microscòpic: la Giardia lamblia, La ingestió d'aigua o aliments contaminats amb quist i també pel contacte de persona a persona.
Simtomatologia. La majoria de les persones infectades són asimtómatiqeus, sobretot en les situacions epidèmiques. Quan es manisfesten el símptomes ho fan en forma de diarrea.
Complicacions. Si no són tractats, entre un 30% i un 50% desenvolupen diarrees persistens i, en conseqüència, poden presentar una malabsorció amb esteatorrea ( excés de matèria grassa en les deposicións) i pèrdua de pes.

Meningitis

La meningitis és la inflamació de les meninges. La meningitis es presenta amb un síndrome, en general aguda, constituïda per intensos mal de caps, rigidesa de clatell i raquis, restrenyiment, vòmits de tipus cerebral (sense nàusees), pols lent, etc.(no sempre se´n troba el quadre complet). A més, el líquid cefaloraquidi és hipertens i presenta modificacions en l´aspecte (tot i que també hi ha meningitis amb líquid aparentment normal) i en la composició (augment de proteïnes, cèl·lules, presència del germen causal, etc.), que són més o menys típiques dels diferents tipus de meningitis. Segons l´agent causal, es classifiquen en bacterianes (tuberculosa, meningocòccica), víriques, toxial·lèrgiques, com les que es presenten en els urèmics, infeccions generals, etc. i físiques. Cal destacar, per la seva freqüència:

• Meningitis meningocòccica o cerebrospinal epidèrmica: és una meningitis supurada, l´ocasiona el meningococ, i és particularment freqüent en els infants i durant les èpoques fredes, la seva aparició és sovint epidèmica, i en aquest cas abunden els portadors sans, que allotgen els gèrmens a la faringe, i es fa necessària una quimioprofilaxi col·lectiva. Es caracteritza per la presentació brusca, de vegades precedida d´una rinofaringitis, seguida d´una ràpida i greu evolució.

• Meningitis tuberculosa: és originada per la invasió dels espais subaracnoides per part del bacil de Koch, procedent d´altres focus tuberculosos de l´organisme. Les lesions són més intenses en les meninges toves (leptomeninges) de l'encèfal i la medul·la que en el teixit nerviós continu, encara que també aquest en resta afectat. Comença d´una forma insidiosa, amb un període més o menys llarg d´un vague malestar general, fins que es presenta de manera brusca i intensa el quadre meningi descrit. Tanmateix, s´observa amb més freqüència una simptomatologia molt mes precisa localització del procés.

• Meningitis vírica: és, generalment, més benigna que la bacteriana i causada per diversos virus, com els enterovirus i els poliovirus.

Malalties, Ai! Quates n'hi han!! Són masses.

Conjuntivitis

La conjuntivitis és la inflamació de la conjuntiva, membrana mucosa que recobreix l'interior de les parpelles dels vertebrats, i que es propaga a la part anterior del glòbul ocular.

Presenta unes manifestacions comuns (enrogiment, sensació de cos estrany, plor) i d'altres segons la seva causa (lleganyes matinals en les infeccioses, ganglis augmentats en les víriques, picor en les al·lèrgiques, etc), amb una duració d'1 a 3 setmanes.

Conjuntivitis
Classificació i recursos externs

  

Causes

Segons la seva etiologia es poden classificar com:

• Eubacterianes, caracteritzades per secreció abundant i groguenca i formació de papil·les en la conjuntiva palpebral. Es tracten amb higiene ocular i antibiòtics tòpics.
• Víriques, que són les més freqüents, produïdes generalment per adenovirus, amb menys lleganyes i possible afecció corneal dolorosa. Són molt contagioses i habitualment remeten espontàniament, tot i que s'acostuma a descriure un tractament simptomàtic tòpic (antiinflamatoris) i rentatges freqüents.
• Al·lèrgiques, que normalment són estacionals i es diferencien pel picor fort i les lleganyes mucoses. Sovint es presenten juntament amb rinitis.
• Per cossos estranys o traumàtiques.

MALALTIES D'OÏDA

Otitis mitjana

L'otitis mitjana és una inflamació de l'orella mitjana. S'acumula material d'aspecte serós o purulent en la caixa timpànica, i sovint comporta una perforació del timpà per on surt.

  

Otitis mitjana aguda, supurada o no

Aquesta infecció és molt comú la infància. Sovint en el curs d'un refredat. El símptoma predominant és el dolor (otàlgia), sovint intens, que cedeix en gran part si es perfora el timpà, llavors en sortir el material de la caixa, hi disminueix la pressió i així el dolor. No sol representar cap amenaça i se sol curar per si sola en 2-4 setmanes. A vegades requereix una incisió en el timpà (miringotomia) amb la inserció, en aquest, d'un drenatge.

Otitis mitjana serosa o mucosa 

El símptoma predominant es la hipoacúsia. Sovint en el curs d'un refredat.

Otitis mitjana supurada crònica

S'acompanya d'una perforació crònica del timpà. Rarament dolorosa, sol cursar amb hipoacúsia.

L'oïda

Abans de parlar de les malalties de l'oïda, caldrà saber en què consisteix.

 

L'oïda està formada per tres parts:

• L'oïda externa
• L'oïda mitjana
• L'oïda interna

 

 

Sida

La Sida és una malaltia infecciosa causada pel virus VIH,^[2][3][4] que cursa amb una profunda alteració de la immunitat cel·lular, la qual afavoreix la instauració d'altres infeccions i malalties de pronòstic clínic greu. El descobriment de l'agent causal de la malaltia, el VIH, fou aïllat per primer cop el 1983 per Luc Montagnier i Françoise Barré-Sinoussi; i confirmat pocs dies després per Robert Gallo.

El virus de la SIDA, al contrari d'altres virus, és relativament poc resistent a l'exterior dels cos, de tal manera que a la pràctica només la sang, l'esperma, les secrecions vaginals o la llet^[5][6] materna són realment susceptibles de contenir-lo i, per tant poden transmetre'l. No sembla pas que hi hagi hagut casos de transmissió per altres humors, com llàgrimes, suor, saliva, tos, picades d'insectes, etc.

Des que es va descriure el primer cas l'any 1981, han mort de SIDA al món uns 6,4 milions de persones i se n'han infectat més de 40 milions. És una pandèmia, especialment greu a l'Àfrica1 de desembre se celebra el Dia Mundial de la lluita contra la SIDA.+ i no existeix cap remei eficaç per a curar-la. El dia

Diagnòstic

Els casos de SIDA es diagnostiquen quan el pacient presenta una malaltia indicativa d'una deficiència subjacent de la immunitat cel·lular sense que hi hagi cap altra causa que la justifiqui a més del VIH (diagnòstic per exclusió). Les malalties que pateixen més sovint els afectats per la síndrome són, en l'entorn europeu, la tuberculosi, les pneumònies per Pneumocystis carinii, la toxoplasmosi cerebral, les diarrees (sobretot per Cryptosporidium spp), la corioretinitis per Citomegalovirus, la infecció disseminada per micobacteris atípics i càncers com el sarcoma de Kaposi i els limfomes. El pronòstic de la síndrome és greu: la mortalitat acumulada era del 75% als dos anys, però des del 1996 aquesta xifra ha minvat arran de l'aparició de tractaments específics que retarden la progressió de la malaltia, tot i que no guareixen el malalt.

Tractament

La primera teràpia disponible va ser l'AZT o zidovudina, un fàrmac desenvolupat primerament per a tractar les infeccions per la grip. Des del 1997 hi ha dos grups de medicaments antiretrovirals, els anomenats inhibidors de la transcriptasa inversa (zidovudina o AZT, didanosina o ddI, zalcitabina o ddC, lamivudina o 3TC, estavudina o d4T i nevirapina) i els inhibidors de la proteasa (saquinavir®, indinavir® i ritonavir®), que s'administren combinats. L'associació de tres d'aquests medicaments ha aconseguit disminuir la càrrega viral en diferents grups de pacients als tres anys de tractament. La gran variabilitat genètica del virus dificulta enormement l'obtenció d'una vacuna eficaç per a tots els subtipus existents, que avui encara no ha estat assolida. D'altra banda, els anticossos contra el virus no constitueixen cap mecanisme de protecció, sinó que només serveixen com a marcadors de la infecció. Tot i els avenços en els tractaments, la millor terapèutica segueix essent la prevenció amb mesures d'higiene sanitària, personal i sexual. A Catalunya, com en altres països del món, és obligatòria la pràctica de proves serològiques en els casos de donació i de transfusió de sang, de plasma i de qualsevol hemoderivat i en la donació d'òrgans per a trasplantaments. L'AZT s'ha anat abandonant progressivament a causa dels seus efectes secundaris i que hi ha poques soques del VIH que hi siguin susceptibles a causa de les resistències. Ara per ara s'usen formulacions que contenen diferents principis actius que afecten a diferents punts en la síntesis de les partícules virals. Aquests tractaments no fan desaparèixer la infecció, sinó que mantenen els nivells virals per sota d'un llindar en què no hi ha manifestacions clíniques de SIDA.^[26]

Prevenció

Per a evitar el contagi, és important no entrar en contacte amb el virus tenint en compte les vies de transmissió. Es consideren conductes de risc de contagi del VIH, les relacions sexuals amb penetració, anals, vaginals i orals, sense ús de preservatiu, l'exposició a mèdica davant d'un pacient infectat o compartir material de venopunció (p.ex: xeringues en consumidors de drogues), evitar l'alletament matern en cas de mares infectades i optar per parts amb cesàrea en mares infectades.

Bronquiolitis

La bronquiolitis obliterant amb pneumònia organitzativa (BOPO) és una inflamació dels bronquíols (bronquiolitis)^[1] i els teixits que els envolten als pulmons. La BOPO sovint és causada per una malaltia inflamatòria crònica preexistent com ara l'artritis reumatoide. La BOPO també pot ser un efecte secundari de certs medicaments, com ara l'amiodarona.
També és coneguda com a pneumònia organitzativa criptogènica (POC),^[2][3] i algunes fonts recomanen utilitzar aquest últim nom per reduir la confusió amb la bronquiolitis obliterant.

Pneumònia aguda

La pneumònia o pulmonia és un trastorn inflamatori del pulmó.^[1] Sovint se la descriu com, alhora, una inflamació pulmonar parènquima-alveolar i una repleció alveolar anormal amb consolidació i exsudació de fluids.^[2]

Els alvèols són bosses microscòpiques plenes d'aire dels pulmons, encarregades d'absorbir l'oxigen. La pneumònia pot deure's a una varietat de causes, incloent-hi infecció per bacteris, virus, fongs o paràsits, o una lesió química o física dels pulmons. La seva causa també pot descriure's oficialment com a "idiopàtica" (és a dir, desconeguda) quan s'han exclòs les causes infeccioses.

Els símptomes típics associats amb la pneumònia inclouen tos, dolor toràcic, febre i dificultats per respirar. Les eines de diagnòstic inclouen les radiografies i una examinació de l'esput. El tractament depèn de la causa de la pneumònia; la pneumònia bacteriana és tractada amb antibiòtics.

La pneumònia és una malaltia comuna que es produeix en tots els segments d'edat, i és una de les primeres causes de mort entre la gent gran^[3] i els malalts crònics i terminals. Existeixen vacunes per prevenir determinats tipus de pneumònia. La prognosi depèn del tipus de pneumònia, el tractament apropiat, qualsevol complicació, i l'estat de salut de la persona.

Signes i símptomes

Símptomes habituals de pneumònia infecciosa.

Els malalts de pneumònia infecciosa sovint presenten una tos que produeix un esput verdós o groc, o flegma i una febre alta que pot anar acompanyada d'esgarrifances febrils. La dispneadolor toràcic pleurític, un dolor agut o punxant, que apareix o empitjora quan es respira fondo. Els malalts de pneumònia poden tossir sang, patir mal de caps o presentar una pell suosa i humida. Altres símptomes possibles són manca d'apetit, fatiga, pell blava, nàusees, vòmits, canvis d'humor i dolors articulars o musculars. Les formes menys comunes de pneumònia poden causar altres símptomes; per exemple, la pneumònia causada per Legionella pot causar dolors abdominals i diarrea, mentre que la pneumònia provocada per tuberculosi o Pneumocystis pot causar únicament pèrdua de pes i suors nocturnes. En la gent gran, la manifestació de la pneumònia pot no ser típica. Poden desenvolupar una confusió nova o més greu, o experimentar desequilibris, provocant caigudes. Els infants amb pneumònia poden pesentar molts dels símptomes mencionats, però en molts casos simplement estan endormiscats o perden l'apetit.^[4] també és habitual, igual que un

La pneumònia omple els alvèols del pulmó de fluids, evitant que l'oxigen arribi a la sang. L'alvèol de l'esquerra és normal, mentre que el de la dreta està ple de fluid degut a la pneumònia.

.

Els símptomes de la pneumònia requereixen una avaluació mèdica immediata. L'exploració física per part d'un assistent sanitari pot revelar febre o a vegades una temperatura corporal baixa, una velocitat de respiració elevada, una pressió sanguínia baixa, un ritme cardíac elevat, o una baixa saturació d'oxigen, que és la quantitat d'oxigen a la sang revelada o bé per pulsioximetria o bé per gasometria arterial. Els malalts que tenen dificultats per respirar, estan confosos o presenten cianosi (pell blavosa) necessiten atenció immediata.

L'exploració física dels pulmons pot ser normal, però sovint presenta una expansió minvada del tòrax al costat afectat, respiració bronquial auscultada amb fonendoscopi (sons més aspres provinents de les vies respiratòries més grans, transmesos a través del pulmó inflamat i consolidat) i raneres perceptibles a l'àrea afectada durant la inspiració. La percussió pot ser apagada sobre el pulmó afectat, però amb una ressonància augmentada i no minvada (cosa que la distingeix d'un embassament pleural).^[4] Tot i que aquests signes són rellevants, resulten insuficients per diagnosticar o descartar una pneumònia; de fet, en estudis s'ha demostrat que dos metges poden arribar a diferents conclusions sobre el mateix pacient.^[5][6]

Tractament

La majoria de casos de pneumònia es poden tractar sense hospitalització. Típicament, els antibiòtics orals, el repòs, la ingestió freqüent de fluids i la cura a domicili són suficients per una recuperació completa. Tanmateix, els malalts de pneumònia que tenen dificultats per respirar, els que tenen altres problemes mèdics i la gent gran poden necessitar un tractament més avançat. Si els símptomes empitjoren, la pneumònia no millora amb la cura a domicili, o es produeixen complicacions, sovint es fa necessari ingressar el pacient.

Asma bronquial

L'asma és una malaltia inflamatòria de l'aparell respiratori que provoca dificultat en la respiració (dispnea). Aquesta malaltia, generalment, provoca danys ens els bronquis i bronquíols, respectivament. Aquests disminueixen el seu temany, i dificulten l'entrada de l'aire ( H2o) en els pulmons.

No existeix una definició precisa de la malaltia asmàtica. L'Estratègia Global per a l'Asma (GINA) la defineix: "Inflamació crònica de les vies aèries en la qual ocupen un paper destacat certes cèl·lules i mediadors. Aquest procés s'associa a una hiperresposta dels bronquis que produïx episodis de sibilàncies (xiulets), dispnea (sensació de falta de respiració), opressió toràcica i tos, particularment durant la nit o matinada. Aquests episodis s'associen generalment amb un major o menor grau d'obstrucció al flux aeri sovint reversible de forma espontània o amb tractament".

Tractament

Es basa en la utilització de:

• Broncodilatadors.
• Glucocorticoides inhalats, i en casos severs orals.
• Educació i control ambiental (cas d'al·lèrgia o desencadenant).
• Tractament de les comorbiditats (malalties que l'empitjoren, per exemple les infeccions respiratòries).

Esgraonat

Es fa esgraonat en funció de la forma clínica. Sempre cal considerar:

• Agonistes β₂ adrenèrgics de curta durada.

Graó 1

(Sols els agonistes β₂ adrenèrgics de curta durada)

Graó 2

D'elecció:

• Glucocorticoides inhalats a dosis baixa.

Altres opcions:

• Antileucotriens.

Graó 3

D'elecció:

• Glucocorticoides inhalats a dosis baixa.
• Agonistes β₂ adrenèrgics d'acció llarga.

Altres opcions:

• Glucocorticoides inhalats a dosis mitges.
• Glucocorticoides inhalats a dosis baixa + Antileucotriens.

Graó 4

D'elecció:

• Glucocorticoides inhalats a dosis mitges.
• Agonistes β₂ adrenèrgics d'acció llarga.

Altres opcions:

• Glucocorticoides inhalats a dosis baixa + Antileucotriens.

Graó 5

D'elecció:

• Glucocorticoides inhalats a dosis altes.
• Agonistes β₂ adrenèrgics d'acció llarga.

Altres opcions (a més de les del graó 4):

• Antileucotriens i/o teofil·lina i/o omalizumab

Graó 6

D'elecció:

• Glucocorticoides inhalats a dosis altes.
• Agonistes β₂ adrenèrgics d'acció llarga.
• Glucocorticoides orals.

Altres opcions (a més de les del graó 4):

• Antileucotriens i/o teofil·lina i/o omalizumab

Fitoteràpic

Hi ha certes plantes que tenen un efecte antiasmàtic com el romaní, el jusquíam i el ginkgo.

 

Tos ferina

La tos ferina, és una malaltia altament contagiosa provocada pel bacteri Bordetella pertussis; el seu nom ve donat per una característica tos severa seguida per una inspiració que sona com un crit; una malaltia similar, més suau és provocada per B. parapertussis. Encara que moltes fonts mèdiques descriuen el crit com "agut", això es dóna generalment només en el cas amb nens i nadons i és rara en la seva ocurrència en adults.

A escala mundial, s'estimen entre 30 i 50 milions de casos de tos ferina i vora 300.000 morts anuals. Malgrat una alta cobertura vacunal amb DTP i vacunes DTaP, la tos ferina és una de les causes principals de morts evitables per vacuna a escala mundial. La majoria de les morts ocorren en infants joves bé sense vacunar o sense completar les dosis vacunals; tres dosis de la vacuna són necessàries per a la protecció completa contra la tos ferina. Un noranta per cent de tots els casos ocorren en el món en vies de desenvolupament. Els nens tendeixen a agafar-lo més freqüentment que els adults.

Caracterització

Després d'un període d'incubació de dos dies, el pertussis en infants i nens joves es caracteritza inicialment per símptomes d'infecció respiratoris suaus com tossir, esternudar i rajera de nas (etapa catarral). Després d'una a dues setmanes, la tos canvia caràcter, amb un augment de la tos seguit per un so d'"escorçament" inspiratori *(etapa paroxismal). Els atacs de tos es poden seguir amb vòmits a causa de l'enorme violència de l'atac tussigen. En casos severs, els vòmits provocats per la tos poden conduir a desnutrició i deshidratació. Els atacs que ocorren espontàniament, també poden ser provocats badallant, estirant, rient o cridant. Els atacs que provoquen gradualment disminueixen durant un a dos mesos durant l'etapa convalescent. Altres complicacions de la malaltia inclouen pneumònia, encefalitis, hipertensió pulmonar i sobreinfecció bacteriana ^[3]

Transmissió i diagnòstic

Els adults i els adolescents són el reservori principal de la tos ferina. Pertussis es propaga per contacte amb descàrregues aerotransportades des de les membranes mucoses de gent infectada, que és més contagiosa durant l'etapa catarral. Com que els símptomes durant l'etapa catarral són no específics, la tos ferina no es diagnostica normalment fins a l'aparició de la tos característica de l'etapa paroxismal. Els mètodes utilitzats en la diagnosi de laboratori inclouen: fer cultius d'escovillons nasofaringis en medi Bordet-Gengou, reacció en cadena de la polimerasa (PCR), immunofluorescència (DFA) i mètodes serològics. Els bacteris es poden aïllar del pacient només durant les primeres tres setmanes de malaltia; el cultiu i la DFA són inútils després d'aquest període, encara que la PCR pot tenir una mica d'utilitat limitada durant unes tres setmanes addicionals. Per a la majoria dels adults i adolescents, que sovint no busquen cura mèdica fins passades unes quantes setmanes de la seva malaltia, la serologia s'utilitza sovint per determinar si l'anticòs contra la toxina de pertussis o un altre component de B. pertussis és present en nivells alts a la sang del pacient. Tractament

El tractament amb un macròlids (eritromicina, azitromicina o claritromicina) escurça el període contagiós, però no canvia generalment el resultat de la malaltia; tanmateix, quan s'inicia tractament durant l'etapa catarral, els símptomes poden ser menys severs. Els tres macròlids citats s'utilitzen als EUA per al tractament de la tos ferina; el cotrimoxazol s'utilitza generalment o es contraindica quan un macròlid és ineficaç. Els contactes estrets que reben antibiòtics apropiats (quimioprofilaxi) durant els dies 7 i 21 del període d'incubació poden protegir de desenvolupar malaltia simptomàtica. Els contactes estrets es defineixen com qualsevol que ve a contacte amb les secrecions respiratòries d'una persona infectada durant els 21 dies abans que o després que s'inicii la tos en la persona infectada.

Aïllament i identificació

B. pertussis fou aïllada en cultiu pur (seguint els postulats de Koch) el 1906 per Jules Bordet i Octave Gengou, que també desenvoluparen la primera serologia i vacuna. El genoma complet de B. pertussis de 4.086.186 parells de bases fou seqüenciada el 2002.

Tuberculosi

La Tuberculosi és una malaltia és una malaltia infecciosa comuna i sovint mortal causada per micobacteris, principalment Mycobacterium tuberculosis.La tuberculosi sol atacar els pulmons (com a TB pulmonar) però també pot afectar el sistema nerviós central, el sistema limfàtic, el sistema circulatori, el sistema genitourinari, el sistema gastrointestinal, els ossos, les articulacions i fins i tot la pell. Altres micobacteris, com Mycobacterium bovis, Mycobacterium africanum, Mycobacterium canetti, i Mycobacterium microti també causen tuberculosi, però són espècies més rares.

Símptomes

Article principal: Classificació de la tuberculosi

Símptomes principals de la tuberculosi pulmonar.

Quan la malaltia esdevé activa, el 75% dels casos són de TB pulmonar. Els símptomes inclouen mal al pit, tos sanguinolenta, i una tos productiva i perllongada que dura més de tres setmanes. Els símptomes sistèmics inclouen febre, esgarrifances, suors nocturnes, pèrdua d'apetit, pèrdua de pes, pal·lidesa, i sovint una tendència a cansar-se molt fàcilment.^[2]

Llocs principals de la tuberculosi extrapulmonar.

En el 25% restant de casos actius, la infecció es mou dels pulmons, causant altres tipus de TB, denominats col·lectivament tuberculosi extrapulmonar.^[10] Això es dóna més sovint en persones immunosuprimides i infants joves. Els llocs d'infecció extrapulmonar inclouen la pleura en la pleuritis tuberculosa, el sistema nerviós central en la meningitis, i el sistema limfàtic en l'escròfula del coll, el sistema genitourinari en la tuberculosi urogenital, i els ossos i les articulacions en la malaltia de Pott de la columna vertebral. Una forma especialment greu és la TB disseminada, coneguda també com a tuberculosi miliar. Tot i que la TB extrapulmonar no és contagiosa, pot coexistir amb la TB pulmonar, que sí que ho és.

Micrografia al microscopi electrònic de rastreig de Mycobacterium tuberculosis

La causa principal de TB, Mycobacterium tuberculosis, és un eubacteri aeròbic que es divideix cada 16-20 hores, un ritme extremament lent en comparació amb altres bacteris, que se solen dividir en menys d'una hora (per exemple, un dels bacteris que creixen més ràpidament és una soca d'E. coli que es pot dividir aproximadament cada vint minuts). Com que MTB té una paret cel·lular però manca de membrana exterior fosfolipídica, és classificatgrampositiu. Tanmateix, si s'efectua una tinció Gram, MTB es taca molt lleugerament com a grampositiu o no reté la tinció a causa de l'alt contingut lipídic i d'àcid micòlic de la seva paret cel·lular.MTB és un petit bacil en forma de barra que pot resistir a desinfectants poc potents i sobreviure en un estat sec durant setmanes. A la natura, el bacteri només pot créixer dins les cèl·lules d'un organisme hoste, però M. tuberculosis pot ser cultivat in vitro. com a bacteri

Utilitzant tincions histològiques sobre mostres d'esput de flegma, els científics poden identificar MTB sota un microscopi normal. Com que MTB reté certes tincions després de ser tractat amb una solució àcida, se'l classifica com a bacteri acidoresistent (AFB).La tècnica de tinció acidoresistent més comuna, la tinció de Ziehl-Neelsen, tenyeix els AFBs d'un vermell brillant que destaca clarament contra un rerefons blau. Altres formes de visualitzar els AFBs inclouen la tinció auramina-rodamina i la microscòpia de fluorescència.

El complex M. tuberculosis inclou tres altres micobacteris que causen TB: M. bovis, M. africanum i M. microti. M. africanum no està estès, però en parts d'Àfrica és una causa significativa de tuberculosi. M. bovis era antigament una causa habitual de tuberculosi, però la introducció de la llet pasteuritzada pràcticament l'ha eliminat com a problema de salut pública als països desenvolupats. M. microti es dóna majoritàriament en persones immunodeficients, tot i que és possible que la prevalència d'aquest patogen hagi estat subestimada.

Altres micobacteris patògens coneguts inclouen M. leprae, M. avium i M. kansasii. Els dos últims formen part del grup dels micobacteris no tuberculosos (NTM). Els micobacteris no tuberculosos no causen ni TB ni lepra, però sí que causen malalties pulmonars que s'assemblen a la TB.

 Transmissió

Quan els pacients de TB pulmonar activa tussen, esternuden, parlen o escupen, expulsen gotetes d'aerosol d'entre 0.5 i 5 de diàmetre. Un sol esternut pot alliberar fins a 40.000 gotetes. Cadascuna d'aquestes gotetes pot transmetre la malaltia, car la dosi infecciosa de la tuberculosi és molt baixa i la inhalació d'un sol bacteri ja pot causar una nova infecció.

La gent que té un contacte prolongat, freqüent o intens amb una persona malalta de tuberculosi corre un risc especialment gran de quedar infectada, amb una taxa d'infecció estimada del 22%. Una persona amb tuberculosi activa però no tractada pot infectar entre deu i quinze altres persones cada any. Altres persones que corren risc inclouen la gent que viu en zones on la TB és comuna, la gent que s'injecta drogues amb xeringues no higienitzades, els habitants i empleats de llocs multitudinaris d'alt risc, poblacions amb un sistema sanitari deficient o pobres, poblacions racials o de minories ètniques d'alt risc, infants exposats a adults de categories d'alt risc, pacients immunocompromesos per transtorns com el VIH/sida, els que prenen medicaments immunosupressors, i treballadors del sistema sanitari que atenen aquests pacients d'alt risc.

La transmissió només es pot produir de persones amb TB activa (no latent). La probabilitat de transmissió d'una persona a una altra depèn de la quantitat de gotetes infeccioses expulsades pel portador, l'eficiència de la ventilació, la durada de l'exposició, i la virulència de la soca de M. tuberculosis^] Així doncs, es pot trencar la cadena de transmissió aïllants els pacients que pateixen la forma activa de la malaltia i començant una teràpia antituberculosi eficient. Després de dues setmanes de tractament, els pacients de TB activa no resistent solen deixar de ser contagiosos. Si algú és infectat, caldrà un mínim de 21 dies, o entre tres i quatre setmanes, perquè la persona novament infectada pugui transmetre la malaltia als altres. La TB també es pot transmetre quan es menja carn infectada amb TB. Mycobacterium bovis causa TB en el bestiar boví (vegeu els detalls més avall).

Diagnòstic

Injecció de tuberculina en la prova de Mantoux.

La tuberculosi és diagnosticada definitivament identificant l'organisme causant (Mycobacterium tuberculosis) en una mostra clínica (per exemple, esput o pus). Quan això no és possible, se'n pot fer un diagnòstic probable utilitzant imatgeria (rajos X o escanejades) i/o una prova de la tuberculina.

El problema principal amb el diagnòstic de la tuberculosi és la dificultat de cultivar aquest organisme de creixement lent al laboratori (pot trigar entre un i tres mesos per un cultiu de sang o esput). Una avaluació mèdica completa de la TB ha d'incloure l'historial mèdic, una examinació física, una radiografia toràcica, frotis, cultius microbiològics i la prova de la tuberculina.

La interpretació de la prova de la tuberculina depèn dels factors de risc d'infecció de la persona i del progrés a la TB, com ara exposició a altres casos de TB o immunosupressió.hipersensible retardada a un extracte fet de M. tuberculosis.Les persones immunitzades a la TB o amb una infecció anterior ja resolta presenten una hipersensibilitat paral·lela igual a la de les persones actualment infectades, de manera que la prova ha de ser utilitzada amb precaució, especialment amb les persones de països en què és habitual la immunització a la TB. Les proves de la tuberculina tenen el desavantatge que poden produir falsos negatius, especialment quan el pacient també pateix de sarcoïdosi, la malaltia de Hodgkin, malnutrició o, notablement, tuberculosi activa. S'estan desenvolupant noves proves de la tuberculosi que ofereixen l'esperança d'una detecció de la tuberculosi barata, ràpida i més precisa. Inclouen la detecció d'ADN bacterià per mitjà de la reacció en cadena de la polimerasa o assajos per detectar l'alliberament d'interferó gammaESAT-6.Aquests mètodes no es veuen afectats per la immunització o els micobacteris ambientals, de manera que generen menys falsos positius.El desenvolupament d'una prova de diagnòstic ràpida i barata seria especialment valuós als països en desenvolupament. Actualment, una infecció latent es diagnostica en una persona no immunitzada per mitjà d'una prova de la tuberculina, que causa una resposta en resposta a proteïnes micobacterianes com ara

Tractament

El tractament de la TB utilitza antibiòtics per matar els bacteris. Els dos antibiòtics utilitzats més habitualment són la rifampicina i la isoniazida. Tanmateix, en lloc del curt tractament amb antibiòtics habitualment utilitzat per curar altres infeccions bacterianes, la TB requereix períodes molt més llargs de tractament (entre mig any i un any) per eliminar completament els micobacteris del cos. En el tractament de la TB latent se sol utilitzar un únic antibiòtic, mentre que la malaltia activa es tracta millor amb combinacions de diversos antibiòtics, per reduir el risc que els bacteris desenvolupin una resistència als antibiòtics. Les persones que tenen infeccions latents són tractades per evitar que més endavant progressin a la malaltia activa. Tanmateix el tractament amb rifampicina i pirazinamida no és lliure de riscs.

Prevenció

La prevenció i el control de la TB utilitza dos enfocaments paral·lels. En el primer, les persones amb TB i els seus contactes són identificats i tractats. La identificació d'infeccions sovint implica analitzar grups d'alt risc en busca de TB. En el segon enfocament, els nens són vacuna per protegir-los de la TB. Desafortunadament, no hi ha cap vacuna que ofereixi una protecció fiable als adults. Tanmateix, en regions tropicals en què el nivell d'altres espècies de micobacteris és elevat, l'exposició a micobacteris tuberculosos proporciona una certa protecció contra la TB.^[48]

Grip
És una malaltia infecciosa aguda que afecta les vies respiratòries. És molt contagiosa i s'estén, normalment a l'hivern, per epidèmies. En persones que pateixen alguna malaltia crònica, fins i tot a la infància, pot ser molt perjudicial.

Causes i via de transmissió.
la grip és una infecció vírica produïda per l'Influenzavirus, entre els quals distingim tres gèneres: A, B i C. L'Influenzavirus A és el més greu i el responsable de la major part de les epidèmies. Va canviant o muntant contínuament, per la qual cosa la immunitat per a tota la vida és impossible i cada pocs anys sorgeixen noves epidèmies del virus mutat, al qual la gent no es immune. El B canvia amb menys freqüència  i els seus brots i epidèmies són menys greus, menys freqüents i més localitzats. El C és el més benigne i menys comú, i produeix una immunitat permanent.

Període d'incubació
Al cap d'uns tres dies d'haver entrat en contacte amb el virus.

Simptomatologia.
S'acostuma a presentar febre, calfreds, mal de cap, dolors musculars i prostació, i tos intensa i persistents. Es poden manifestar també nàusees i pèrdua de la gana.
Dura una quatre o cinc dies, tot i que el cansament i la tos s'allarguen uns dies més.

Prevenció i immunització.
Es prevé mitjançant la vacunació. Com ja s'ha assenyalat, el fet que l'estructura d'aquest virus sigui tant variable obliga que cada any s'hagi de fabricar la vacuna. És recomanable que se'n vacuni la població considerada de risc, en aquest cas, infants afectats de malalties cròniques. No s'ha d'administrar la vacuna a menors de sis mesos.


Tractament i cures.
No hi ha un tractament específic per combatre-la. Se'n podern alleujar els símptomes amb un analgèsics que no contingui àcid acetil salicílic, si puja la febrem antitèrmics.

Refredat comú

Causa i via de transmissió.
És una infecció vírica de curs benigne. Pot estar causat per virus diferents, però el més freqüent és el rinovirus, responsable d'entre el 25% i el 30% dels episodis patològics. Es transmet d'una persona a l'altra per via aèria en tossir o esternudar      ( gotetes de Flügge).


Simptomatologia.
normalment dura entre tres i quatre dies i es presenta amb mal de coll, rinorrea ( secreció abundant de mocs), mal de cap, tos, esternuts i, de vegades, febre baixa.

Tractament i cures. 
És simptomàtic. S'ha de procurar alleujar l'obstrucció nasal amb sèrum fisiològic i, administrar molts líquids i algun antitèrmic si puja la febre. Convé mantenir l'ambient humit per facilitar la respiració.

MALALTIES RESPIRATÒRIES

Són les que afecten l'aparell respiratori, des de les vies altes o superiors ( nas, boca, laringe, bronquis o etc.) fins a les vies baixes o inferiors ( bronquíols respiratoris i alvèols pulmonars).

poden ser agudes, és a dir, breus però intenses ( grip, diftèria, bronquitis o pneumònia)  o crònica o emfisema pulmonar).

Algunes són d'origen infecciós i els microorganismes causants poden ser virus ( grip, refredat comú, pneumònia vírica,, etc.) o bacteris ( diftèria, pneumònia bacteriana, tuberculosi, etc). Altres estan provocats per agents al·lèrgics (asma) o són complicacions d'altres. com és la complicació d'una bronquitis crònica.

Aquestes malalties les desglossare en altres etiquetes que posaré a continuació:

• - Refredat comú
• - Grip 
• - Tuberculosi
• - Diftètia
• - Tos ferina
• - Bronquiolitis
• - Pneumònies agudes
• - Asma Bronquial
• - Legionel·losi

Paroditis

Es coneix popularment per galteres i és una malaltia viral que apareix generalment en la infància i afecta sobretot el teixit glandular i nerviós. Es caracteritza per una tumefacció de les glàndules salivals. Generalment es presenta en epidèmies locals, encara que de vegades apareix de manera esporàdica. Es pot presentar a qualsevol edat, però és difícil que aparegui abans dels tres anys. La incidència més alta se situa entre els cins i els nou anys. És díficil que afecti les gònades, les mengines o el pàncrees.

Causa i via de transmissió.
El causant és un virus del tipus mixovirus. Les galteres són molt contagioses i es transmeten d'una persona a un altra per contagi directe, a través de gotetes disseminades a partir del tracte respiratori de persones infectades. El període de contagi comença dos dies abans dels símptomes i continua al cap d'uns dies d'haver desaparegut.

Període d'incubació.
El període d'incubació varia entre onze i vint-i-un dies.

Simptomatologia.
Els primers símptomes acostumen a ser febre morada, intranquil·litat, cefalees,  sensació de malaltia i fred, pèrdua de la gana i sequedat a la gola, seguits de dolor i tumefacció al voltant de les orelles i febre elevada. Aquests símptomes acostumen a desaparèixer al cap de dotze dies.

Complicacions.
No acostuma a tenir complicacions; la infecció del nervi auditiu pot produir sordesa, però això és molt poc habitual. En els homes adults pot donar  lloc a una inflamació dels testicles i, en conseqüència, tot i que molt rarament, esterilitat.

Prevenció.
Actualment hi ha una vacuna específica ( la triple vírica). La immunització, un cop passada la malaltia, dura tota la vida.

Cures i tractaments.
Es recomana respòs absolut mentre hi hagi febre i tumefacció parotiditis (inflamació, inflor).   El tractament és simptomatològic: analgèsics, antiinflamatoris i dieta tova per evitar la masticació.

Exantema sobtat

També s'anomena rasèola infantil. Està causada per l'herpes virus humà tipus 6. És una , malaltia breu que principalment afecta infants entre sis mesos i els tres anys i, més concretament, entre els sis i els vint-i-quatre mesos. ës una de les malalties axantemàtiques més freqüents. Se'n desconeix la via de transmissió i el període de contagi, i sovint fins i tot la font d'aquest.

Simptomatologia
Comença amb febre alta, de 39 a 40 ºC, que  remet al cap de dos o quatre dies. L'exantema apareix en disminuir la febre i es presenta com una granellada de color rosat localitzada en el tronc i que després es dissemina pel coll, la cara i les extremitats, encara qye en aquesta darrera part de vegades no s'aprecia. Pot durar unes o uns dies.

Prevenció i immunitazació.
Atés que se sap tan poc sobre les vies i la font de contagi, és díficil prevenir-la. Es recomana rentar-se amb cura les mans abans i després de tocar al nadó, La immunització dura tota la vida un cop passada la malaltia. Se suposa que la mare transmet immunitat al nadó, la qual és eficaç durant els sis primers mesos.

Tractament i cures
El tractament està basat a pal·liar els símptomes, sobretot mitjançant antitèrmics.

Varicel·la

És una malaltia contagiosa causada pel virus de la varicel·la zòster (VVZ). La varcel·la és, avui dia, la infecció exantemàtica més freqüent. La incidència més alta de la malaltia es dóna entre els dos i els vuit anys d'edat i s'acostuma a presentar en cicles epidèmics de tres a quatre anys, sobretot del gener al maig.


Causes i via de transmissió.
La varicel·la es transmet a trevés del contacte directe amb l'erupció, abans que es formi la crostra, ja que el líqud de les vesícules conté altes concentracions del virus. També es tranasmet a través de l'aire per les secrecions respiratòries d'una persona infectada. El període més contagiòs és un dia o dos abans de l'erupció i cinc dies després de l'aparició de les  vesícules.


Període d'incubació.
Dura entre catorze i setze dies de mitjana, però pot durar fins a vint-i-un.


Simtomatologia. 
Els símptomes inicials inclouen febre sobtada i astènia ( sensació de cansament i debilitat), seguits d'una erupció de vesícules ( exantema) que comencen  al cos i la cara, que continuen brotant durant tres o quatre dies, s'estenen per tot el cos amb la formació d'una crosta que de seguida cau.


Complicacions.
En la infància, no acostumen a presentar complicacions grus. Poden donar-se complicacions cutànies, ja que  les lesions són molt pruginoses ( que produeixen picor) i, si es graten, se sobreinfecten i deixn cicatrius a la pell.


Prevenció o immunització. 
En els casos de la varicel·la, les persones  afectaades s'han de quedar a casa durant cinc dies després de l'inici de l'erupció de la varicel·la o fins que les lesions es transformin en crostes. Cal contacte amb persones immunodeprimides i dones embarassades. El metge/ssa, si cal, ha de receptar la medicació adequada. També es recomana l'ús de vacunes antivaricel·la en la infància i el cas de persones de risc.


Tractaments i cures.
Els tractament té per objectiu reduir la picor i el malestar que ocasions la malaltia. Cal tenir en compte que no convé administrar àcid acetilsalicílic ( Aspirina) perqué pot provocar algunes complicacions.